Custodia Moreno: la lluita d’una infermera de barri 

Quan Custodia Moreno parla sobre la seva arribada a Barcelona, ho fa des d’una memòria que és alhora íntima i col·lectiva. “Vam venir a Barcelona l’any 47, fruit de la situació de la postguerra perquè  als que havien perdut la guerra no els donaven feina.” Aquell desplaçament, compartit amb tantes famílies, la va situar de ple en un escenari de precarietat que marcaria la seva manera d’entendre la cura. 

El primer contacte amb la ciutat va ser dur. “Quan vam arribar al pis […], va resultar que era per a quatre famílies, només una habitació amb dret a cuina. Va ser un primer gerro d’aigua freda.” Poc després, la barraca esdevindria casa seva: “Imagina’t el que era: no teníem aigua potable, no teníem llum elèctrica, no teníem res.” 

Aprendre a cuidar en la precarietat 

En aquest context, estudiar infermeria va ser un acte de determinació. “Vaig estudiar tota la carrera d’infermeria amb una espelma, amb un candil a la nit.” Entre jornades laborals i estudis nocturns, va construir una vocació arrelada a la realitat. “Tenia dues passions: la música i la infermeria, però vaig triar infermeria perquè era ciència i  servei als altres.” 

Per a Moreno, aquesta vocació té matisos. “Sempre dic, compte amb la vocació, amb v  la de vocare, però també amb “b”, la de boca, perquè s’ha de menjar.” Una mirada lúcida que connecta ideal i supervivència, ciència i vida quotidiana. 

El seu itinerari professional la va portar a un centre de medicina preventiva que descriu amb admiració: “Teníem pediatres, treballadores socials, psicòlegs, cardiòleg, oftalmòleg… allò era Hollywood.” Un model avançat per al moment, que reforçava la idea de cuidar en equip i des d’una visió integral. 

Ser infermera: trencar rols 

Tot i això, l’exercici de la professió no estava exempt de tensions. “A les infermeres se’ns veia com les secretàries del metge, i jo això no ho acceptava. No entenia que la infermeria fos portar cafè i cordar bates.” 

 

Aquesta consciència crítica s’inscriu en una mirada feminista que ha mantingut al llarg del temps. “Diria a les joves que han triat una bona professió, però que l’han de treballar i tenir molt clar que el feminisme és la igualtat.” I hi afegeix una idea clau per a la professió: “És important que hi hagi molta camaraderia entre nosaltres.” 

Cuidar també és transformar 

La seva trajectòria no es pot separar de la seva implicació veïnal. Des de les barraques fins a la transformació dels barris del Carmel i Can Baró, la lluita per les condicions de vida forma part de la seva manera d’entendre la cura. La salut, en el seu relat, no és només assistència, sinó també habitatge digne, serveis i comunitat. 

“El que tenim avui no ens ho han regalat, ho hem hagut de guanyar a pols.”

Amb la perspectiva dels anys, insisteix en el valor del que s’ha conquerit. I des d’aquesta experiència adreça un missatge a les noves generacions: “És fantàstic el que teniu, però valoreu-ho, perquè va costar molt aconseguir-ho.” 

La immigració en l’actualitat 

Alhora, estableix un pont clar amb el present: “Ara, amb tota la immigració que ve, és la mateixa història, però pitjor perquè es juguen la vida a les pasteres.” Una constatació que connecta el passat amb els reptes actuals i recorda que la cura també implica mirar el món amb responsabilitat. 

En la seva trajectòria, cuidar no ha estat mai una tasca limitada a un espai clínic. Ha estat, sobretot, una manera d’estar al món: atenta als altres, crítica amb les desigualtats i compromesa amb transformar-les.