Quan la fisioteràpia es converteix en relat 

A la sala de rehabilitació infantil, les històries avancen a poc a poc, entre petits gestos que sovint passen desapercebuts. Aurora Vélez hi conviu cada dia, a l’Hospital Vall d’Hebron, observant com el progrés no sempre és immediat, però sí profund. Potser per això, des de fa temps, buscava una altra manera d’explicar allò que veu: “He trobat que la manera de poder divulgar des de l’art, en aquest cas des de l’audiovisual, és una bona manera de poder arribar a les persones.”  

L’espurna va arribar amb el primer curt “Peu Pla”, fruit d’una amistat d’infància que es va transformar en projecte. El retrobament amb la directora Maria Besora va ser clau. A partir de les vivències que compartides de Vélez a l’hospital, va emergir una intuïció narrativa clara: “Això s’ha de saber, s’ha de conèixer i s’ha de veure quina feina feu els fisioterapeutes i com la feu.”  Junt als seus companys de la Unitat de rehabilitació Infantil i Paràlisis Pediàtrica (Denys Santa Marina i Gloria Samanes) es van embarcar en el projecte.

El curt, centrat en el cas d’una pacient pediàtrica, condensava en pocs minuts una evolució clínica i un vincle humà que el temps havia anat construint. El reconeixement amb el premi Higeia va confirmar que aquell llenguatge connectava. 

El segon curt  

Ara, el segon projecte pren forma amb un altre repte: parlar del sòl pelvià i del dolor invisibilitzat.  Produït per André Robert de Marlcriada Films, “Matriu” comptarà un cop més amb Besora i inclourà la col·laboració de la fisioterapeuta Marta Forgas. El procés creatiu s’allunya de la ficció convencional i aposta per un documental construït des de la realitat.

“Plantegem un documental creatiu: agafar elements reals però construir un relat en el muntatge.”  

Per fer-ho possible, han obert una crida a dones amb dolor vulvovaginal, oferint sessions terapèutiques a canvi de poder enregistrar-ne el testimoni sonor, sempre preservant l’anonimat. El rodatge tot just comença, i amb ell, una nova manera de mirar i escoltar.  

El vincle com a cura 

En paral·lel, a la seva pràctica assistencial, hi ha elements que també construeixen relat. El vincle amb els pacients i les famílies és central, especialment en pediatria. “L’aliança terapèutica és essencial per aconseguir adherència al tractament.”  Aquesta connexió no és accessòria: forma part del procés de cura. En aquest context, la música apareix com una aliada inesperada. “La música és una eina meravellosa”, explica, una via per generar complicitat i facilitar el treball corporal quan hi ha receptivitat.  

Entre sessions, rodatges i muntatges, Aurora Vélez continua explorant aquest espai híbrid on la pràctica clínica es transforma en narració. Potser, en fer visibles aquestes històries, el que realment es posa en primer pla no és només la fisioteràpia, sinó tot allò que la sosté: el temps, la confiança i la necessitat de ser vistos i compresos.