Estiu a contrarellotge: la realitat infermera

Fa pocs dies, una jove infermera que treballa de nit m’explicava que l’estiu no li genera la il·lusió que desperta en moltes famílies. Ella i la seva parella, també infermer, dediquen temps i esforç a encaixar torns, activitats dels fills i hores de descans. Una autèntica cursa d’obstacles.

La realitat de les infermeres i els infermers és diferent de la de la majoria dels treballadors. Treballem per torns, les nits, caps de setmana i festius. Sovint, a més, acabem establint relacions d’amistat o de parella amb altres infermers i infermeres que comparteixen aquests mateixos horaris. Quan els dos progenitors treballen al mateix hospital o en centres sanitaris amb torns similars, la conciliació es complica enormement.

Durant el curs escolar ja és difícil organitzar la vida familiar. Però l’estiu agreuja encara més la situació. Esplais, casals i campaments finalitzen molt abans que moltes jornades laborals, especialment les de tarda o nit. Moltes famílies es troben sense recursos per cobrir la cura dels fills durant les últimes hores del dia, perquè ells són a la feina.

A això s’hi afegeix que les mesures actuals de conciliació no responen a la realitat del col·lectiu. La reducció de jornada implica una pèrdua econòmica important i, sovint, tampoc permet adaptar els dies o els horaris a les necessitats familiars. També continua faltant una planificació més flexible, especialment quan els dos progenitors són infermers.

Més enllà de la conciliació

Però la conciliació no és l’únic problema. A aquesta realitat s’hi suma una manca crònica d’infermeres, la insuficient estabilització de les plantilles i la manca de continuïtat laboral. Per a moltes professionals, la vida laboral es converteix en un interminable encadenament de contractes temporals, renovacions constants i incertesa sobre el seu futur immediat. Aquesta eventualitat dificulta la planificació personal i familiar, impedeix consolidar equips estables i acaba repercutint tant en el benestar dels professionals com en la qualitat assistencial que rep la ciutadania.

Cal pensar que les conseqüències van encara més enllà. Aquesta manca d'estabilitat, sumada a les dificultats per conciliar i a la sobrecàrrega assistencial, acaba desgastant molts professionals. Infermeres i infermers que van escollir aquesta professió per vocació es plantegen deixar-la per buscar una estabilitat laboral, unes condicions de treball més dignes o fins i tot oportunitats fora del sistema sanitari.

Quan el sistema no és capaç de retenir el seu talent, no només hi perden els professionals: hi perd tota la societat.

Aquella infermera només demana poder exercir la seva professió sense renunciar a la seva vida familiar. Des de SATSE Lleida reclamem mesures de conciliació reals, adaptades a la realitat infermera i a les necessitats de les famílies. Perquè cuidar qui cuida no és un privilegi: és una necessitat per garantir una atenció segura i de qualitat a tota la ciutadania.